LA RIQUESA DE LA NATURA
Quan entre les tomaqueres o les mongeteres surten herbes, les haurem de treure amb diligència i molta cura perquè no restin vigor ni energia al nostre hort, i amb molt de compte per no malmetre cap tomàquet ni la petita tavella de les mongeteres.
Però aquestes herbes -que sempre n’hi ha un bon munt- no agraden als conills i van a les deixalles o al femer. I jo em pregunto: “¿La gent és complicada o els conills uns llepafils?” I quan estem a punt de començar un partit de futbol o una partida d’scrabble, la mare crida: ”Nois, que aquests conills tenen gana. A veure si trobeu quatre herbes ben tendres” I ja teniu tota la mainada, amb un sac a l’esquena, grimpant pels vorals dels camins en busca de la menja preferida dels conills: lletsons, cosconilles…
Avui, tot fent un descans, ens hem assegut una bona estona; primer hem hagut de mirar on posàvem el cul, perquè al voral del camí una bona renglera d’ortigues ens l’hauria deixat amb una forta coïssor. Teníem al davant els camps de ca l’Abadal, ara pletòrics, lluents, brillants…, les roselles gronxant-se al vaivé del vent sobre la catifa groga.
La meva germaneta, que és un argent viu, o un cul de mal seient, ha grimpat pel turó que tenim al darrera. Sort que no s’ha fet esperar quan l’he cridada. Recollit en el seu curt faldellí prtava una bona ració de farigola i romaní. I en vers acabem i posem fi.
Emília Brias
CAPVESPRE
Un mar d’espígol, mogut pel vent amb suavitat, deixava anar l’aroma a lavanda que omplia tot l’ambient dels camps, fins arribar al bosc de bedolls situat darrera del matollar, on es barregen les flaires de les ginestes i plantes de farigola i romaní que bordejaven els camins, fins a convertir-se en un sofisticat perfum dolç i embriagador.
El pintor, extasiat amb el paisatge i la simfonia d’olors, donava les últimes pinzellades al quadre on havia atrapat durant el dia totes les imatges que componien el paisatge i ara acabava de reflectir-hi el ventall de colors grocs amb què s’acomiadava el sol per donar pas a la nit.
El dia és sec i calorós i encara es poden sentir els brunzits dels insectes que amb lentitud van acceptant l’ordre de la natura, fins a donar-li el silenci respectuós que la foscor reclama.
L’home, com un lladre, marxa portant dins el maletí el paisatge robat amb l’ajuda dels pinzells...
Dolors Álvarez
L’ARBRE DE LA PLAÇA
Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.
Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.
Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.
Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.
Imma Cauhé
L’HORT
L’hort que tenim és als afores del poble, és molt fàcil anar-hi caminant. No és gaire gran, però suficient per a nosaltres: uns quants enciams, escaroles, mongeta tendra i també alguns tomàquets quan és temporada.
A part, hi ha dos rosers que ja tenia l’àvia fa molts anys, un de roses vermelles i l’altre rosa, que fan una olor boníssima. Un dia la nostra filla va portar un taronger i un llimoner petits que havia comprat a la fira de la Candelera per plantar-los i veure què passava. El pare els va plantar, un al costat de l’altre, en un raconet on els tocava un bon sol i els regava de tant en tant.
Va passar el temps i van anar creixent, però nosaltres ja no hi pensàvem gaire, només sabíem el que ens deia el pare, que era el que anava a cuidar l’hort. Fins que un dia ens va dir: “El taronger i el llimoner estan plens de fruites, cada dia en surten més.”
Aquell cap de setmana, tots cap a l’hort a veure’ls. I sí, feien molt de goig, tant que tots volíem tastar les taronges. En vam collir una cadascun. Al pare se li escapava el riure: “Tasteu-les, tasteu-les.” A la primera mossegada se’ns van posar els ulls com els dels xinesos de tan àcides com eren. Es veu que, segons diuen els entesos, el taronger, com que estava al costat del llimoner, feia unes taronges que havien agafat la seva acidesa. Però ens les mengem igual, eh! Ja no en queda ni una!, això que són acides!
Rosa Orenga
EXCURSIÓ
Ara que ja vindrà el bon temps prepararem les botes per anar a la muntanya perquè s’hi ha d’anar ben calçat si no vols patir. També portarem un bastó i un allargavistes. El dia que decidim d’anar-hi agafarem la motxilla, hi posarem un fuet, un tros de pernil i un altre de formatge, pa, una ampolla d’aigua, un ganivet, que anirà bé per tallar les viandes, i després tallar la farigola que collirem per fer infusions i sopa per a l’avi, que li agrada molt, i ell no vol deixar els seus costums. També collirem romaní, espígol i ginesta i farem un ram per a l’àvia.
Quan passem per la masia de can Robert comprarem vi per a la bota, que el tenen de collita i és molt bo. L’Àlex ens portarà a llocs que ell ja té coneguts i allà esmorzarem i sentirem els sons dels ocells i la remor dels arbres i potser veurem algun ramat d’ovelles dels que hi ha de vegades. L’Àlex diu que un esmorzar a la muntanya sempre és més bo, entre les olors de les herbes aromàtiques i dels pins, i amb aquell silenci… Ja tinc ganes que arribi el dia,
Carme Vallverdú
EL PÈSOL AMAGAT
A la Rut, els Reis del 2020 li van portar un hort urbà, que va aparcar a la terrasseta esperant la primavera. Així les coses, cap al mes de març alguna cosa va passar i van tancar tots els humans a les seves cases, la Rut va aprofitar per estrenar el seu hort, i amb les criatures, el Bruno i la Muriel, van decidir plantar pèsols.
I allí vaig néixer jo. Es van informar per internet, van comprar les llavors, les van posar en remull i les van sembrar al costat de les pastanagues, i ben lluny dels porros i les cebes. Em van anar regant dia rere dia, i la pesolera va anar creixent, va fer flors morades i li van posar canyes perquè es pogués enfilar. Arribà el moment de poder aprofitar els productes tan cuidats i tots junts van arrencar les tavelles i van desgranar-les a la cuina, perquè la Rut va decidir que ens podia afegir al fricandó. Quan ens tirava a l'olla, sense cap intenció, jo vaig rodolar, i rodolant rodolant vaig arribar a un raconet de la cuina, on no arriba el robot escombrador, i allí m´he quedat.
Ara només espero que em trobi la Muriel, la més científica de la família, i com es feia abans, decideixi ficar-me en un got amb paper assecant i serradures per veure com germino, encara que, ben pensat, em sembla que no sap què és ni el paper assecant ni les serrad
Mercè Escolà
ELS ROVELLONS
El paisatge, és molt bonic, ha plogut molt i tot està verd i humit. Anem molt ben equipats, jupes impermeables, gorres, xiruques, bastons i no podien faltar els cistells a punt per omplir-los, també entrepans i begudes per passar el dia. Ens despleguem i anem pujant de mica en mica en busca del rovelló. Amb el bastó remeno el terra, entre els pins i les bardisses, i m’esgarrinxo les mans i m’enganxo per totes les bardisses.
De tant en tant, sento “tiruliru” “tiruliru”, és la contrasenya per avisar que algú ja n’ha trobat un. Jo, cap ni un, no els veig. De sobte, cap al migdia, sento un crit esgarrifós que ve d’una raconada, demanant auxili.
Hem corregut tots i hem vist en Xavi estirat a terra i l’esquena esclafada contra un pi. Havia relliscat i no es podia aixecar. Amb penes i treballs, l’hem pogut aixecar i portar-lo cap al cotxe, en direcció a les urgències de l’hospital a Barcelona; s’ha acabat malament el dia.
L’han entrat de seguida, no podia caminar i tenia tota l’esquena morada. Al cap d’una bona estona, ja estem nerviosos, el veiem sortir del box coixejant i amb crosses, i amb una gran rialla a la boca. Ens diu: “Nois, he tingut molta sort, no m’he trencat res, només el cop. Quan vulgueu podem tornar a buscar bolets”.
Tots hem esclatat a riure.
Roser Casaramona
EL PASTÍS
Tenien vinyes, moltes, i se n’ocupava el seu marit amb el seu fill que venia els caps de setmana amb la seva família. El fill era arquitecte i treballava a Barcelona. El seu nét també estudiava Arquitectura.
Era divendres i li tocava a ella preparar el berenar aquella tarda. Cada divendres es reunien a casa d’una, eren sis amigues i xerraven o jugaven a cartes una bona estona. Havia pensat fer un pastís de pastanaga i afegir-li unes quantes fulles de la planta que creixia al costat de la farigola. No la coneixia però l’olor que feia li agradava.
Al capvespre, quan va arribar la seva família, van sentir unes rialles incontrolades i van veure les amigues de l’àvia amb les galtes vermelles i els ulls brillants. Ja s’acomiadaven. S’havien passat amb la ratafia? L’àvia va sopar molt, cosa estranya en ella, i va parlar pels colzes. Finalment se’n va anar al llit sense rentar els plats, també molt estrany.
L’endemà, el Carles, el nét, va menjar-se el tros de pastís que quedava per esmorzar. Era boníssim i amb un gust especial que ell coneixia molt bé. Va sortir corrent cap a l’hort i va veure la seva estimada planta, la maria, sense cap fulla.
Magda Ábalos
CASTANYERS
A les vacances d’estiu vam tornar al poble i havien nascut sis plantes petites amb fulles dèbils i tendres. El pare explicava que el castanyer creix ràpid, pot arribar a trenta metres d’alçada i viure fins a noranta anys. De vegades ens endinsàvem pels boscos de castanyers, els troncs corpulents i retorçats, els més vells esquerdats i buits. L’avi deia que en alguns hi cabia un pastor i les ovelles, i nosaltres els buscàvem per amagar-nos. Vèiem ombres que s’allargaven, ocells que voltejaven, raigs de sol que traspuntaven entre les copes amples i arrodonides dins d’un silenci de rialles i envoltats de màgia i misteri.
A la tardor els avis recollien les castanyes, ens les enviaven i ens les menjàvem torrades. Vaig aprendre un munt de coses sobre la natura.
Aquell estiu ens vam trobar davant d’un perill. El pare m’agafava la mà fort, jo tremolava de por, però ho volia veure. Un foc enfurismat havia esclatat i centenars d’espurnes omplien el cel. Els castanyers no van poder resistir les flames.
Maria Teresa Naval
SORTIR A ROBAR REMOLATXES
Ens ha sortit malament el cop: només hem pogut conservar una part del botí i a mi m’han atrapat. La part positiva és que als altres dos no els ha passat res. Abans-d’ahir vam decidir sortir una vegada més a robar remolatxes. Ho fem de tant en tant perquè la sopa aigualida i el tros de pa negre que ens donen al camp de concentració no ens fa passar la gana. Així que, un bon dia, després de veure que entre nosaltres hi havia afinitats i que teníem coratge, vam planejar les sortides per aconseguir unes quantes remolatxes del camp que vèiem, verd i lluent, no gaire lluny.
Quan es feia fosc, sortíem per un forat del filat, agafàvem unes quantes remolatxes i tornàvem a temps per al recompte del vespre. Però abans-d’ahir, quan tornàvem, ens van enxampar, concretament a mi, perquè els altres van córrer més. Com que no els vaig voler delatar, m’han arrestat i m’han enviat al calabós, incomunicat i a pa i aigua, i en tinc per dues setmanes. El més fotut és la incomunicació, el fred i la foscor, perquè el menjar no canvia gaire, és difícil empitjorar-lo.
De tota manera, si comparo amb els altres camps on he estat, o amb la presó, aquí almenys he pogut menjar alguna cosa més que sopa aigualida, encara que m’hagi costat dies de calabós. I tot gràcies a les remolatxes.
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió