Amb paraules del temps

                                                LA TEMPESTA 

Els amics ja estaven a punt per passar quatre dies a la muntanya i gaudir a l’aire lliure de la naturalesa amb el bon temps que havia pronosticat el servei meteorològic. 

De bon matí van carregar el cotxe amb les motxilles, sacs de dormir, menjar, etc, per passar aquests dies al Pirineu en una casa rural que ja tenien llogada.Al començar la marxa feia un dia esplèndid, gairebé feia calor tot i ser el mes de desembre. A mig matí van parar a un poblet per esmorzar i arribar tranquil·lament a mitja tarda al lloc on anaven.

En arribar i descarregar el cotxe, el cel es va posar molt negre, va començar a llampegar i a nevar amb molta força, amb temps just per refugiar-se dins la casa.

Van encendre la llar de foc, van fer torrades amb alls i embotits i una bota de vi. Com estaven cansats, a dormir.

De bon mati, a l’obrir la porta, van veure que hi havia un mig metre de neu, per gaudir-ne! De sobte, el cel es tornà a ennegrir i va començar a ploure a bots i a barrals i en pocs moments tota la neu es va fondre. No va deixar de ploure en tots els dies que tenien d’esbarjo. Sense poder sortir a fer excursions, es van quedar a la vora del foc menjant i bevent i jugant a les cartes, esperant que l’any vinent els fes bon temps i poguessin gaudir més de la muntanya.

                                               

Roser Casaramona

UN FORT ENSURT 

 

Vaig cridar els nens per sopar. Havien passat la tarda terrejant i jugant. Just quan anàvem a seure, un espetec ens va paralitzar i ens vam quedar a les fosques amb una forta olor de socarrim. La Marta plorava amb desconsol; el seu germà, com a home de seny,  li va dir: 

—Teta no ploris. No veus que estem bé? 

Bé,  però tremolosos.  Ens miràrem atemorits.  En això va sonar el telèfon: era la senyora Anita, la veïna, que pregunta:

—Emília, com esteu?

—Bé —li contesto amb veu insegura—,  però… no sé què ha passat.

—Ara us venim a buscar, ha caigut un llamp a la casa.

Trossets d’obra havien entrat al seu menjador (entre les dues cases hi havia una pista de tennis). Es volia emportar els nens a casa seva perquè descansessin, però em vaig adonar que no els venia de gust i vaig decidir no obligar-los.

Vam recórrer la casa a les fosques, la llum elèctrica no funcionava. El que vam veure era desolador. Havien saltat els fusibles i havien deixat un senyal a la paret oposada. Vam sortir per veure les parets exteriors. La xemeneia havia volat i a la paret mestra hi havia un forat com la boca d’un elefant famèlic.

L’endemà no vam sortir als diaris per prudència, però es veu que havia corregut la notícia i molta gent passava per veure les malvestats que la natura furiosa ens havia deixat de penyora.

Emília Brias

 

LA FUGIDA

Feia molt que no es veien, i per fi ha aconseguit arrencar-la de totes les obligacions que sempre li deia que impedien el dinar. Fa un sol espetegant. La veu trista, com llunyana. Com si un núvol de boira la tingués empresonada. No riu. No la mira. 

—Estàs bé? —li pregunta.

Silenci. De sobte, la Marta comença a plorar. L’Anna no sap què dir. Espera. Sent que s’acosta la tempesta… Entre sanglots li explica que l’Andreu s’ha fet amo de la seva vida, que és com la plugeta fina, el xim-xim, que et va mullant sense que tu ho notis, i que quan vols obrir el paraigua ja estàs xopa. I que ella voldria escapar, però no pot perquè ell l’estima tant… i la necessita 
L’Anna sent que el seu cap és un remolí de llamps i trons. Feia temps que ho sospitava.

—L’has de deixar! No esperis més.

—No puc.

—Sí que pots 

Comencen a planificar la fugida. 

—Demà a les tres t’espero al cotxe, agafa només l'imprescindible, ja fareu papers més endavant.


                                                                 .................................. 

Són les tres en punt, aparca a la cantonada i està nerviosa. S’està ennuvolant. Les tres i deu i la Marta no arriba. Rep un missatge.

—No m’esperis.

La ràbia la treu del cotxe. Respira fondo. Comença a ploure, aquesta plugeta fina que ho amara tot. Ara el seu cap és un tsunami. Agafa el paraigua, ha arribat el moment d’obrir-lo.  Decidida, es dirigeix a casa de la Marta.

Una ventada farà que torni a sortir el sol.

Mercè Escolà

VENTADA

A casa meva, quan per la televisió anunciaven temporal, era un drama. Quan arribaven els núvols, i després els llamps i els trons, ja hi érem! La meva mare es tancava al quarto de bany, ben fosc perquè no hi entrés cap llum; el meu germà s’amagava sota el llit i es tapava les orelles  per no sentir el soroll dels trons. Era una cosa més forta que ells.

El meu pare i jo ens miràvem amb un somriure burleta, a punt d’esclatar a riure, i els dèiem “No passa res, tranquils, aviat passarà!”, i en el fons ens feien patir, pobrets! Però a nosaltres no ens feia por, érem molt valents!

Un dia va fer un vent que semblava un huracà. Jo vaig anar a replegar la roba estesa al terrat i, de sobte, em vaig sentir un cop molt fort al cap. M’hi vaig posar la mà i era tota plena de sang, quin ensurt! Em van portar al metge i em van haver de posar punts a la ferida.

La tapa del dipòsit de l’aigua, pel vent, m’havia saltat al cap, i encara vaig tenir sort que abans va picar contra la paret i només me’n va arribar la meitat.

Des d’aquell dia va canviar la cosa. Ara jo també tenia por, por, no, pànic, quan feia vent! Vaig entendre el que els passava a ells i ja no me’n vaig riure més, i quan  hi havia tempesta jo també m’amagava a sota el llit arrapada al meu germà.

Rosa Orenga

DILLUNS DE PASQUA

 

Com cada any, els nois i les noies es trobaven a casa de la Montserrat, a l’última casa del poble. Tots anaven preparats amb la motxilla per portar els entrepans, aigua i fruita seca. Amb els bastons per caminar i la motxilla, ja estaven a punt de marxa.

Pel camí tot eren rialles i bromes; sempre s’ho passaven molt bé. Tot d’un plegat el cel es va enfosquir. Primer no hi van donar importància i van anar seguint fent bromes. Quan ja portaven una estona, van començar a caure gotes i, cames ajudeu-me!, corre que correràs! Sort que van recordar que allà a prop hi havia una casa que només tenia quatre parets i la teulada, però per a ells ja n’hi havia prou. Es van quedar allà cantant i ballant fins que va amainar la tempesta. La veritat, que maca que és la joventut sana, perquè per passar-ho bé no cal beure ni fer bretolades.

Carme Vallverdú

BON DIA!

 

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.

Imma Cauhé

TARDA DE CINEMA

Les sargantanes treuen el cap per les esquerdes de les parets de les esglésies per celebrar l’arribada de la primavera. La llum solar es demora a les tardes, però avui ha quedat diluïda per un cel nuvolós que amenaça tempesta. M’acomodo davant del televisor. Que plogui! Tarda de cinema.

Em dirigeixo a Alexa, l’altaveu intel·ligent, per demanar-li la pel·lícula. A la pantalla apareix la imatge enlluernadora de la destrucció per les flames d’un bosc gallec d’eucaliptus. És la fusió d’elements sonors, visuals i metafòrics de la pel·lícula O que arde. M’agrada el to de bellesa  atmosfèrica, quan Benedicta, enmig de la pluja s’arrecera dins el tronc buit d’un arbre immens i espera que amaini la tempesta. Escenes de pluja i una primavera de mil colors. La recomano!

Des del sofà observo com el vent empaita la pluja contra els vidres de la finestra. Plou amb intensitat al carrer. La pantalla del televisor s’activa de nou i apareix Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja, una de les imatges irrepetibles del cinema musical. Amb una explosió d’eufòria, agafo el paraigua, surto a la terrassa, canto i ballo sota la pluja de primavera. 

No et moguis, pantalla. Em quedo aquí.

Maria Teresa Naval

ESTATS D'ÀNIM

Com un dia assolellat després d’una gran ventada que s’ha endut tot rastre de núvols i pol·lució, amb la rosada fresca sobre les fulles de les plantes, així és com em sento avui, amb ganes de començar de nou, tot net i clar. Hem fet les paus.

Ja ha passat l’huracà dels dies passat, de tants mals entesos que han provocat discussions, disgustos i allunyament entre nosaltres. L’estrès de la feina i els problemes domèstics han atiat el nerviosisme i la falta  d’entesa: una calamarsada de pedra, amb llamps i trons, un temporal.

Amb l’empatia i l’esforç per aclarir els conflictes, es va anar allunyant la tempesta, almenys de moment, i va quedar una calitja terrosa que envermelleix la posta de sol. Amb les primeres mostres d’apropament, de voler veure amb els ulls de l’altre, definitivament es van obrint clarianes en l’horitzó i ja s’intueixen els primers rajos de sol, tot i que és un sol esmorteït  d’hivern que no escalfa encara. Fins ara, que ja ha passat el mal temps i ha arribat l’entesa entre nosaltres.

Molt sovint comparem el nostre estat d’ànim amb el termes propis del temps, perquè ens afecta, som part de la natura, encara que a vegades, vivint a ciutat, ens oblidem del nostre lligam amb la terra.

Maria Carme Valios

 

DES DEL BALCÓ

La llum enlluernadora d’un llamp seguida de l’estrèpit d’un tro el porta al balcó. Veu els núvols grisos que s’ajunten empesos pel vent i que molt aviat comencen a deixar anar gotes gruixudes i espaiades que mullen el tros de carrer que pot veure. Segurament caurà un xàfec com els que són habituals a les tardes de la seva ciutat. Però en un moment, l’horitzó s’omple de llamps més i més propers seguits de trons ensordidors. La pluja es fa cada vegada més intensa fins a formar una cortina espessa que no li deixa veure les muntanyes de darrere de les cases de l’altra banda del carrer i que ressona per les teulades del veïnat. El vent és molt fort, s’arremolina com un huracà de les històries d’aventures que li agrada llegir. La por el paralitza. Aquest espectacle tan terrible justament la tarda de la seva primera comunió no és una casualitat, ell ja sap que no és una simple tempesta, ell sap que és un senyal de Déu. Ell ha comès un pecat i Déu el castiga a ell i a tota la humanitat: és la fi del món.

De seguida que pot se’n va a la seva habitació a resar: “Déu meu, perdona’m, no destrueixis la humanitat per culpa del meu pecat mortal! Et prometo que demà mateix aniré a confessar que aquest matí, abans de la meva primera comunió, he trencat el dejuni i m’he menjat un tall de xoriço del rebost.”

Montserrat Vallès

"Escrit usant paraules del camp semàntic dels fenòmens atmosfèrics", proposta de treball de l'abril.