La mare i l'àvia no estan d'acord

                             EL VESTIT DE GRADUACIÓ 

Havia pujat a les golfes a buscar alguna cosa i, com sempre, en va trobar una altra. Aquesta vegada va ser un vestit. Era preciós, de festa, i els records es van amuntegar a la seva memòria

“Eren dies de molt enrenou a casa. Jo havia acabat els estudis i es preparava la meva graduació. El més important era el vestit per al ball. Havia d’anar a la modista, la més bona de la ciutat. La mare i l’àvia em van acompanyar, volien estar segures que no em passaria ni en l’escot ni en el volum de la faldilla. Bé, també eren elles les que el pagarien.

Vam començar a mirar revistes de moda. Encara recordo el que vaig triar, però la mare va dir que no i l’àvia va dir que sí. Com no es posaven d’acord, la modista els va dir que faria uns arranjaments que van semblar del gust de les dues.

Quan va arribar la primera prova va quedar palès que aquells canvis no m’afavorien. La  mare no sabia a on mirar i l’àvia reia per sota el nas. Al final, la mare va dir en veu baixa, com si no volgués que la sentíssim: 

—Bé, potser és millor que es faci el vestit tal com estava a la revista.

A les següents proves es va anar veient que el vestit que jo havia triat m’afavoria molt. No es va tocar ni l’escot ni el volum de la faldilla.”

Magda Ábalos

UNA TRADICIÓ 

  Aquell era el dia perfecte per dir-ho als avis. L’àvia els havia convidat a dinar per celebrar el seu Sant. Els pares s’havien conegut a Londres i només feia un parell de setmanes que vivien a Barcelona. La mare no coneixia la ciutat i havia vist molt poc la família del pare. El metge els havia confirmat l’embaràs, ja sabien que seria una nena i que tot anava bé. El pare va esperar les postres i quan van omplir les copes amb cava va brindar per l’àvia i va brindar per la futura neta. L’àvia es va emocionar i els va dir que aquella notícia era el millor regal que li havien fet mai. La mare va sentir en aquell moment una forta connexió amb aquella dona a qui coneixia poc. Però quan la mare va dir que ja tenia pensats noms de nena, l’àvia no li va deixar que acabés de parlar. S’havia de dir com ella. Aleshores la mare va dir que no i l’àvia va dir que sí, i el pare va dir que no costava res fer feliç a l’àvia i continuar amb la tradició.

Conxita Alcázar

EL SOMNI

  I una tarda de molta calor vaig decidir parlar d'una vegada, i explicar a la mare i l'àvia que feia ja molts anys que la primera nit d'estiu que passava a la masia somiava que esgarrapava la paret per arrancar les flors que volia plantar al balcó del pis fosc i petit en què vivia, i quan em despertava, i sortia corrent a la porta per veure si estava en el món real, si encara era de nit, tremolava, i si ja era de dia, era capaç de riure, però em quedava quieta i no sabia cap on havia d’avançar.

  I semblava que elles dues eren les primeres persones en qui pensava perquè les sentia presents al meu costat en el meu somni, i em donaven força per despertar-me. I que havia pensat que potser elles em podrien explicar alguna cosa.

Els va canviar la cara.

La meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí.

Però no van voler dir res més.

El temps va anar passant, i el misteri ha quedat sense resoldre perquè, quan l'àvia va marxar, la mare va esquivar el tema i mai més en vam poder parlar.

Mercè Escolà

FER TEATRE

 

  L’activitat extraescolar que més m’agrada és anar a fer teatre i ballar, perquè em porta a veure’m, de gran, a dalt d’un escenari rebent els aplaudiments del públic: somio a ser actriu. Però, quan ho vaig dir a casa, hi va haver opinions diferents: la meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí. 

  A la mare no li agrada la idea perquè diu que no té futur, que el que haig de fer és estudiar i mirar de fer una carrera per no haver de dependre de ningú el dia de demà, que la vida de les artistes és molt dura fins que no troben un empresari que les contracti, i per arribar a ser famoses han de passar per molts escenaris.

La meva àvia, la mare del meu pare, m’anima perquè diu que, de jove, ella també havia tingut aquest desig, però eren altres temps i les dones només eren per casar-se, treballar a la fàbrica i algunes, si podien econòmicament, fer una carrera. I ella sempre em deia que sí, que jo podia tenir l’oportunitat que ella no havia tingut.

Carme Vallverdú

 

LA GUARDIOLA

  El meu germà i jo tenim moltes ganes d’anar a Disneyland, a París, però la mare diu que de moment no pot ser. Vivim amb la nostra àvia perquè el pare va anar a comprar tabac i ja no va tornar i la mama treballa moltes hores per tirar endavant. Jo entenc que no pot ser perquè hi ha coses més importants, però ens faria molta il·lusió poder-hi anar, però aquest viatge per a quatre persones val molts diners. L’àvia és gran però està molt bé i té molta energia; cobra una bona pensió i ens ajuda molt en el que necessitem. Sempre està de bon humor i, quan surt per la tele l’anunci de Disneyland somriu i ens diu: “Mireu que maco! Heu de tenir confiança i ser pacients. 

  Han passat uns mesos. La mama fa vacances i nosaltres no tenim escola. Un dia l’àvia diu: “Veniu tots aquí”, i posa sobre la taula un porquet. Més aviat el pare d’un porquet, perquè és bastant gros, i és una guardiola. Ens dona un martell i diu: “Vinga, piqueu fort! (patapam patapam). Comencen a sortir diners per sobre la taula  i nosaltres, bocabadats, mirem l’àvia, que diu: “Això és per anar a Disneyland. Ja podeu fer les maletes”.

La mare va dir que no i l’àvia va dir que sí, i tant que sí, que no es podria gastar aquests diners en res que li fes més il·lusió que anar tots quatre a Disneyland, a París.

Rosa Orenga

FINAL DE CURS 

Havia arribat el final de curs. Els estudis m’havien anat bé: m’havia tret el batxillerat elemental al juny i no m’havia quedat cap assignatura pendent. Els meus companys de l’escola, per celebrar-ho, van organitzar una festa a la nit, amb sopar i ball en un local del poble.

A casa, a l’hora de sopar, quan hi havia tota la família, els ho vaig dir, i que em faria gràcia d’anar-hi. La meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí. Com havia d’anar jo, amb catorze anys, a una festa a la nit!, va dir la mare. L’àvia, que estava molt al dia, va dir que sí, que hi havia d’anar, i que a una certa hora ja em passarien a buscar. Hi va haver una forta discussió entre mare i àvia, però al final vam guanyar nosaltres i vaig poder anar a la festa, que va estar molt bé. Llàstima que a les dotze en punt va aparèixer el meu pare a recollir-me!

 

Roser Casaramona

LA PREFERIDA

La meva amiga em diu: 

“La meva filla no és la preferida de l’àvia. La meva filla, moltes vegades, ha discutit amb mi per aquesta qüestió. I també raona amb els seus cosins, però els nois no ho reben bé. No s’ho creuen que la meva filla no sigui la preferida de l’àvia i sovint s’enfaden amb ella i li diuen tota mena de coses lletges que els passen  pel cap, potser per certa gelosia.

La meva mare parla i no em dóna la raó: “La teva filla, és la meva néta preferida”. I ho raona dient que, encara que estima molt tots els seus néts, la meva filla és l’única noia de la família, lluitadora com ella quan era jove, i això és molt important per a ella. La meva mare ha tirat endavant tota sola la família en temps molt difícils.

Llavors, la meva filla molt emocionada i cofoia, ha conclòs: “La meva mare diu que no i la meva àvia diu que sí”.

Glòria Esteban

UN BON NEGOCI

“La meva mare diu que no i la meva àvia diu que sí”. Totes tres estem  assegudes i molt serioses, elles al sofà i jo a la butaca petita, davant seu, i jo els acabo de fer la meva proposta.

  Els he explicat que les criptomonedes són un negoci que té futur, que en pocs mesos el seu valor es multiplicarà espectacularment, que una amiga meva que estudia economia m’ha recomanat que en compri, que quan les vengui en trauré un bon grapat de diners sense risc i sense esforç. I els he dit que, ara que estic a punt de fer els divuit i, com que els estudis no em van gaire bé, he decidit aparcar-los de moment i dedicar-me als negocis. Però clar, com que encara no he trobat feina i no tinc diners, voldria demanar a l’àvia que me’n deixés uns quants, només quatre mil euros, dels seus estalvis, per al tema de les criptomonedes. Com que molt aviat els recuperarem, jo els hi tornaré i ens repartirem els beneficis. 

A l’àvia li ha semblat bé la idea, però la mare m’ha muntat un sidral… Que què m’he cregut, que si em penso que les coses són així de fàcils, que hi ha negocis que tenen massa risc i s’assemblen molt a estafes, que si vull deixar l’àvia sense ni un duro… Les últimes paraules de la mare: “Amb els diners de l’àvia, ni criptomonedes ni criptopunyetes!” 

Montserrat Vallès 

"Escrit on aparegui la frase "la meva mare va dir que no i la meva àvia va dir que sí", proposta de treball de març de 2024.