Començar de zero

Tu, que em vas aguantar el gintònic tantes nits, mentre discutíem sobre il·legalitat i immoralitat, i em vas fer veure que t’era més fàcil perdonar la primera que la segona, que em vas ensenyar a pensar, i a madurar, quan encara crèiem que podíem canviar el món.

Tu, que quan la vida m’enviava flors em feies un petó a la galta, i deies que et feia feliç que fos feliç, i quan la vida em donava bufetades, no em deies res, però m’abraçaves fort, que mai m'has dit jo ja t’ho deia, i que m’has deixat estavellar, però sempre m’has esperat sense un retret.

Tu, que quan et vaig dir que em casava amb un company de feina em vas dir que quina sort tenia aquest company. I quan em vaig quedar sola amb les dues nenes em vas dir que podies fer de cangur cada dissabte, només a canvi d’un plat de sopa de galets com la de Nadal.

Tu, que em vas arrossegar, literalment, a veure una pel·lícula que jo no volia veure, i que després no volia que acabés mai.

Tu, que em vas fer avançar quan jo pensava que ja no podia, i mai em vas demanar res a canvi.i em vas ajudar a obrir totes les portes i a tancar-les quan calia.

Tu, només tu, em pots demanar començar de zero.

I només a tu et puc dir que sí.

Mercè Escolà

  Et despertaves i t’aixecaves, anaves al bany, et dutxaves i et vesties;  desprès, a la cuina, prenies  cafè a tota pastilla, baixaves les escales de dos en dos, agafaves el bus i arribaves a la feina. A l’hora de dinar anaves amb els companys al restaurant de sempre; a la tarda, quan sorties, feies una cervesa amb ells si no tenies partit de futbol. Tornaves a casa tard, havies pres qualsevol cosa amb els companys, i te n’anaves al llit cansat.

  Però, ara, has de començar de zero, fa estona que estàs despert, ja no dorms com abans,  t’aixeques amb molt esforç per seure a la cadira, vas a la cuina perquè és més gran  que el bany, que encara no està habilitat; et rentes com pots i prens un cafè; tornes a l’habitació a vestir-te. Agafes l’ascensor i surts al carrer cap a la parada del bus, demanes la plataforma per pujar-hi i et poses a la zona reservada per les cadires de rodes i els cotxets dels nens; quan arribes a la teva parada, un altra vegada demanes la plataforma. Arribes a l’oficina,  puges amb ascensor i, allà, els companys ja t`han condicionat una zona. A l’hora de dinar empenyen la cadira fins al restaurant de sempre. A la tarda, a la sortida de la feina, tornes a casa, veus la tele, sopes i te’n vas al llit cansat,  amb un cansament diferent al d’abans de l’accident de moto.

Magda Ábalos

  Quan vivies al poble, amb els teus pares i els teus avis, i els havies de donar un cop de mà, sempre et queixaves perquè volies anar a la ciutat. Ara que ja hi ets, què et pensaves? Ara et trobes que has de compartir pis amb altres joves perquè tu sol no te’l pots pagar. Has buscat feina i n’has trobat una a la vora del pis on t’estàs. Però no estàs tranquil, sempre estàs que els nervis et controlen. ¿No creus que seria millor tornar-te’n al poble i començar de zero, ara que amb els ordinadors ho tens més fàcil per treballar?

Carme Vallverdú

  Vas arribar una tarda d’estiu amb avió  i et vaig venir a esperar. No et veia, però em vaig girar  i de cop eres allà, somrient, encantadora... Tu venies d’un poble de l’Africa cap a Barcelona a fer una nova feina en un país nou. Vam anar cap a casa meva on estaries instal·lada fins que trobessis una casa. Vas deixar les maletes en una de les habitacions adjudicada per passar aquests dies. Comences a desfer les bosses i poses les coses en els calaixos dels armaris i ordenes una mica. 

  Et vas quedar a l’habitació pensant en el que quedava enrere, tot el que vas deixar: joventut, fills... La cosa no t’havia sortit bé, però ara estàs en un altre lloc, amb una nova feina i país. 

Al cap d’una bona estona vas sortir de l’habitació i ens vam posar a fer el sopar i a menjar junts. 

Com estaves molt cansada, aviat vas anar a dormir i descansar.  Et vas posar a llegir i et va venir el son. No va ésser tranquil, i et vas despertar amarada de suor. Vas agafar un segon son i va ésser dolç i plàcid.

    Ding, dong, va sonar el despertador, primer dia de la nova feina i a començar de zero...

 Glòria Esteban

Tot el que teníeu s’ha malmès per culpa de la tempesta

Tants esforços i il·lusions per tenir una casa pròpia, la vostra llar, tot perdut i ple de fang. Us havia costat triar, fent consens amb la Maria, vosaltres que teniu gustos ben diferents i vau arribar a posar-vos d’acord en tantes decisions, des del color de les parets a l’estil dels mobles. La negociació més complicada la vau tenir amb la taula del menjador, tu la volies rodona no pas quadrada, i decidir quantes cadires compràveu. Tu vas guanyar la discussió,  perquè tenies millors arguments i vas saber convèncer-la. Entre els dos vau triar el sofà sense dilema, el raconer color marró clar i molt còmode. Posàveu il·lusió en cada detall, perquè estàveu construint el vostre niu per formar una família.

Ara tot això et sembla trivial, ara que no et queda res per causa de la riuada. Heu de tornar a començar de zero, però aquesta vegada no teniu la mateixa il·lusió sinó una necessitat imperiosa de tornar a la normalitat, de tenir una casa on viure. I el dubte que més us pesa és saber si us tornarà a passar. O heu de fer un esforç major i buscar un altre lloc, també a prop de la feina i lluny del riu, perquè tingueu més seguretat. 

Heu de recuperar la confiança que heu perdut per culpa de la riuada.

Maleïda riuada que pots ser tan destructora de bens i projectes.

M. Carme Valios

  Agafes una revista de xafarderies convençuda que t’ajudarà a no pensar-hi, però als dos minuts la llances amb fúria a terra. T’aixeques i, sense voler, els ulls se te´n van cap a la finestra: a fora torna a ploure i la pluja et recorda el que has viscut aquest matí i que tu no vols recordar.    El cor et torna a bategar amb la mateixa força i et sents encara més desconcertada. Ja tornes a estar tota tu immersa en el so aspre de la seva veu, ja no et pots allunyar de la sensació de vertigen, tornes a sentir aquelles paraules inesperades que t’han enfonsat. Així és com et sents ara: a un pas de l’abisme, espantada, desanimada, gairebé desesperada. Què faràs ara? Potser intentaràs suplicar? Potser prometràs allò que no estàs disposada de complir? O potser esperaràs a demà a veure si hi trobes alguna solució, a veure si pots tornar enrere?

  Intentes dormir i ho aconsegueixes a mitges. Al matí et lleves d’hora i, després d’esmorzar, t’adones que ja ho tens tot clar: decideixes que no t’has de rebaixar de cap manera després de tanta humiliació. Estàs segura de tu mateixa i disposada a lluitar pel teu futur. El món no s’enfonsa perquè t’hagis quedat sense feina. Al capdavall el teu cap és un imbècil que no mereix que et rebaixis davant seu per una feina de merda. Aquest acomiadament és una bona ocasió per començar de zero i preparar-te per a un futur millor.

Montserrat Vallès