Contes de final de curs 2019-2020



Coses de parella


  Jo, com sempre, estava prenent el meu esmorzar. M’agradaven els croissants i el cafè amb llet d’aquell bar; tenia tot el temps del món, vivia sola i ningú patia per mi. 
Agafava el diari com si el llegís, però en realitat observava la gent que entrava i sortia. Aquell noi, cada dia a la mateixa hora, entrava i seia a la taula, demanava un cafè sense parar de mirar el rellotge, com si estigués esperant a algú, semblava molt nerviós. Anava ben vestit, amb roba de marca, i a la mà portava un maletí de cuir negre (potser era advocat). Al cap d’una mitja hora va entrar una noia molt maca, de pell negra i una cabellera molt llarga també del mateix color. Es van abraçar una estona; ella plorava i ell la consolava com podia. 
Com que el lloc no era gaire gran, la meva taula estava al costat de la d’ells i, sense voler, sentia el que deien. Ell deia “No, no, no, això no m’ho pots fer, per l’amor de Déu! Faré tot el que calgui perquè t’estimo moltíssim!”. Ella, plorant, deia “Però la teva família... no m’acceptarà mai, i no vull destrossar-te la vida”. Va marxar corrent com si la perseguís algú; ell va pagar i també va marxar. 
Va passar molt de temps fins que els vaig tornar a veure, potser un any. Jo anava cada dia a esmorzar a aquell bar petit, perquè m’agradava i m’ho podria permetre. I, no ens enganyem!, sóc una mica gandula per a la cuina. Van entrar. Jo els mirava amagada darrere del diari i ell portava una nineta en braços. Tenia el mateix color de pell que la mare. Van seure a la taula que estava lliure. La noia, molt discretament, li va donar el pit mentre ell mirava embadalit com la nena xuclava.  “Veus, amor, com ha valgut la pena tot el que hem passat?”. La noia va somriure mentre apropava aquell cos petit al seu. 
I a mi em van donar una mena de felicitat... com feia temps que no sentia. 

Rosa Orenga


Un viatge 

  No us ha passat mai que rebeu, per primera vegada, la visita d’uns amics i sentiu la necessitat de fer de guia turística pel vostre poble? Els llocs que recorreu, encara que formen part de la rutina quotidiana, en aquest cas prenen una nova dimensió, i els veieu i us sorprenen amb ulls de viatger.
Transitem amb calma pels carrers estrets i empedrats: Carrer Major, La Solana, El Prat..., amb cases senyorials del segle XVII, amb escuts a les façanes recordant el que van ser en altres temps; balcons i finestrons que s’obren per tafanejar què passa al carrer. Llocs que coneixem tant i que ja no som capaços d’apreciar: l’Església Parroquial amb volta de guixeria mudèjar, la Casa Santuari de Sant Josep de Calassanç, construïda on va néixer el sant i pedagog, fundador de les escoles populars. Creuem el riu Sosa pel pont per dirigir-nos cap als carrers empinats del Tozal. Passem pel davant de les escoles plenes de cançons d’infància; repassem el nom d’algunes cases: Pepeta, Urbano, Pastoreta..., la majoria només obren les portes i finestres a l’estiu, pertanyen a famílies que van emigrar als anys 60 a Barcelona
De vegades ens resulta desconeguda la història d’una casa, una porta, un arbre i ens meravella allò que considerem ordinari, com uns nens corrent per la plaça, dones jugant a les cartes en un racó del carrer, les tertúlies dels homes a la barberia, el vermut a migdia al Cafè Bar Centenari.
Després ens apropem al Salinar, explotat des del segle XIV amb una tècnica simple i arcaica: l’aigua salada dipositada en basses d’escassa fondària espera que el sol d’estiu l’evapori i quedi al fons la capa de sal; el Pilaret amb l’olivera, on, segons la tradició, Josep de Calassanç va lluitar amb el dimoni; l’antic Molí de l’oli amb producció artesanal, el Pou de gel i el barranc de Gabasa.
Mirem cap al cel blau i observem la claredat de la llum al migdia i el vol dels ocells. Als voltants, oliveres, ametllers, pins i alzines, horts i floració espontània, el castell i les ermites de la Mora, Vilet, la Ganza, Sant Roc... És un passeig conscient, minuciós, plàcid, tranquil, allunyat del que seria un recorregut marcat per una guia turística. El passeig és un viatge que succeeix entre l’espai físic del poble i els records de moments que majoritàriament ja van ser.

Maria Teresa Naval


Mirall

   JO    Jo no he sigut mai de miralls. No m’agraden. M’incomo-den una mica, i amb el del bany per posar-me el rímel en tinc més que suficient.
Per aixó quan la tieta, al des-muntar la masia, em va donar el mirall amb marc de caoba, li vaig dir “Que bé!, moltes gràcies!”, però vaig pensar que de totes les coses que repartia m’havia tocat l’única que havia de cuidar amb tota delicadesa, amb tot el meu amor, perquè, a més a més que  no m’agradaven els miralls, no volia tenir set anys de mala sort.
Així que, ben embolicat i protegit, el vaig ficar al cotxe i vaig enfilar cap a casa, mentre anava pensant on el podia penjar, i, sincerament, no acabava  de veure-ho gens clar.

 TU     Quan vas veure el mirall recolzat damunt de la calaixera, en un racó, em vas mirar sorprès i em vas dir “… i aixó?”
No t’ho podies creure, un mirall a l’habitació!  Certament, en un lloc que, després de moltes voltes, vaig trobar adient, sense claus a la paret, recolzat en una cantonada i prou. Es veia més reflectit el carrer des de la finestra que l’interior de casa nostra.
“Mira, hi és però és com si no hi fos…”  em vas dir, i després vas fer patent que t’agradava el mirall i el lloc on l’havia posat.

 ELL     Al començament, el vell mirall enyorava les imatges de la tieta emprovant-se les arracades i el collaret de perles, el mocador del coll que li fes joc amb la camisa i la jaqueta, i totes les hores que es passava la dona al seu davant, primer analitzant la seva imatge, el pas del temps, i les noves arrugues que s’anaven instal·lant en el seu rostre, al voltant dels llavis riallers, i rodejant els seus ulls que tot ho miraven des de l’angle positiu. 
I desprès, les converses que van arribar quan la tieta es va quedar sola i li explicava a la nit les seves cabòries i els seus problemes, i li feia les seves confidències.
Ell pensava que els seus nous propietaris eren una mica esquerps, que  no se’l miraven gaire, millor dit, gens, que ningú li deia res, i que passaven els dies i la cosa no millorava.
Però no va perdre l’esperança

 NOSALTRES     He de dir que amb el temps vam integrar plenament el mirall a la nostra vida, i que ens va veure riure - molt-, plorar - a vegades- , que va  ser testimoni de les nostres baralles i de les retrobades,  de rebuscades explicacions i de senzills arguments, de moments bons, molt bons, i dolents, molt dolents. I que el vam fer participar en tots els canvis de la nostra vida, i vam voler que formés part de la família. Nosaltres, que el vam rebre amb tantes reticències, vam fer-lo membre d’honor amb seient reservat per observar el camí que anàvem fent.

 VOSALTRES    Segurament no ho recordeu, però vosaltres vau créixer davant d’aquest mirall; tan aviat agafàveu el pintallavis més llampant i, enfilant-vos al tamboret, us plantificàveu al davant  per pintar-vos la cara, com anàveu a fer experiments amb les noves plastilines o retoladors en una lluna  polida i lluenta que restava tan perfecta com el primer dia. 
 Quan va arribar l’adolescència havíeu passat més d’una tarda amb amics i amigues analitzant  la vostra pell, les pigues i els pèls de la barba incipient,  emprovant-vos la roba per a la festa del dissabte o el sopar de final de curs, o aprenent a maquillar-vos, dubtant entre ulleres o lents de contacte…, llançant-vos a la vida adulta.

 ELLS    Quan arribi el moment, ells, els qui siguin, hauran de decidir què en fan del mirall. Si el baixen el dilluns als trastos vells, si el restauren amb cura perquè aguanti vint anys més o si el deixen en un racó del traster on van a parar les andròmines que ningú vol a casa però tampoc vol llençar.
Algun dia penso que potser els hauria d’estalviar la decisió, que potser ha arribat el moment que la prengui jo, que retiri el mirall de la meva vida, però després recordo les converses de la tieta amb el mirall i no puc deixar de preguntar-me si aviat jo començaré a conversar-hi i, sincerament, no voldria privar-me d’aquest plaer. I torno a netejar el marc amb molt de compte per vigilar que no hi hagi arribat cap corc.

Mercè Escolà


Aventura 

  Ella estava a la madu-resa, però es considerava una dona jove, a la flor de la vida i plena d’il·lusions, tenia família nombrosa, el seu marit era una gran persona, s’estimaven, porta-ven una vida en comú envejada per tots els amics i coneguts; però tot això no la frenaria.
Una nit va sortir amb les amigues, varen sopar i després van decidir anar a un local de copes, on hi havia una petita pista de ball. Són llocs normals on les persones de mitjana edat acostumen a anar en aquestes sortides d’amics.
Va ser aquí, en aquest ambient nocturn, festiu i, per què no?, romàntic, on va conèixer aquell home. Es veia que era més jove que ella, però tot i així es va veure atret per aquella dona madura. Ella va acceptar la seva companyia, primer amb bromes, curiositat, i, per què no dir-ho?, amb orgull: a ningú li desagrada ser admirada després d’haver estat tants anys dedicada a la família i a penes tenir temps per a ella, sempre dedicada al marit i als fills; una mica de coqueteig  sempre va bé.
La nit va anar avançant i la nostra protagonista cada cop es va veure més còmoda al costat d’aquell galant que no deixava d’obsequiar-la amb paraules belles que la feien sentir més jove, més viva i desitjada. Aviat va arribar el moment que mútuament van acaronar-se i van culminar aquell instant en un bes dels que feia molt temps ni rebia, ni donava; un bes de pel·lícula, un bes d’aquells que et fan vibrar totes les fibres del cos. Dels que et fan fugir de la realitat, d’aquells que t’ho fan oblidar tot i et transporten a un món idíl·lic  on no existeix res fora aquell instant.
Aquell moment va transformar la resta de la vida, la fidelitat a l’espòs, la coherència de la seva vida va ser trastocada, ja res va ser el mateix, d’aquella nit va sorgir la necessitat de seguir-se veient, de seguir vibrant, i va ser un renéixer com a dona. Varen tenir algunes trobades en llocs privats i lluny de les mirades. Aquells encontres eròtics, viscuts a més com a cosa prohibida, van fer que tot fos molt més esplendorós.
Al passar uns mesos, va ser hora de centrar el cap, de valorar els fets, de veure el que realment val la pena, i era hora d’acabar amb aquesta aventura, no podia jugar-se la felicitat familiar per aquell caprici momentani. 
Tot quedaria com un somni, com una cosa que no havia passat mai, però com aquella llavor que queda per sempre més dins del cor i dona vida, com una guspira que fa que el foc de la passió s’encengui, des d’aquella aventura les relacions maritals van tenir una nova passió.
Imma Cauhé


Els cargols 

  Si no t’agraden els cargols, no ets o no formes part de la família Santiveri. Sí, jo em vaig casar amb un lleidatà de Bellpuig, de la comarca de l’Urgell. Ells són de la Catalunya profunda i la meva família de l’Espanya profunda, de Badajoz. Ai, las!
Jo havia nascut a Barcelona i portava ja dinou anys per aquestes terres quan vaig conèixer en Jaume, el meu futur espòs, com deia el meu cunyat Ramon, el germà gran. Jo estava estudiant a la Universitat i era feminista, estem parlant dels anys setanta. Ah, i molt important, parlava català.
La primera vegada que vaig anar a Bellpuig, a casa de la meva sogra, al cel sigui, en principi va anar tot bé. Vivia en un pis bastant modern que li havien fet els seus fills, bé, havien fet tot el bloc, perquè havien deixat la pagesia per la construcció. La meva sogra era vídua, i en Jaume, que era dels petits, era el seu preferit perquè havia estudiat i va ser l’últim a casar-se, amb mi, naturalment. L’endemà vam anar a Barbens, un poblet, poblet, al costat de Bellpuig; hi vivia la nena, l’única germana del meu marit, els altres quatre eren homes. La Maria Teresa, que així es diu, és tres o quatre anys més gran que jo, o sigui, en tenia vint-i-tres; ja estava casada i tenia un fill; això, normal, però a la casa, que era del marit, hi vivien el sogre, el tiet conco i un germà, solter i més jove, del marit. Cinc homes, comptant el fill.
Vam arribar per fer el vermut i per dinar. El poble de seguida va estar vist. Al bar, només n’hi havia un, vam fer el vermut. Jo era la novetat i tothom va ser molt amable i simpàtic. El català que parlaven em semblava una mica estrany, però, com em deixaven parlar poc, tot va anar prou bé. Vam arribar a casa de la Maria Teresa molt contents, el vermut havia fet el seu efecte.
Tots els homes estaven asseguts a taula i només quedaven dos seients. En Jaume es va asseure i em va fer seure.  A mi em va estranyar: a casa meva, el meu pare i el meu germà s’asseien quan tots érem a taula i tots col·laboràvem. La meva sogra i la meva cunyada ens van servir durant tot el dinar; per cert, va ser la primera vegada que vaig tastar els cargols amb els mocs verds i amb all i pebre, a la manera de Lleida, com dic jo. En acabat de dinar els homes i jo, que era la invitada, van dinar la meva sogra i la meva cunyada. 
Aquesta primera visita em va fer posar en contacte amb un món nou i completament desconegut per a mi, dona de ciutat i de família castellana. En altres visites vaig anar veient els canvis accelerats i profunds que van tenir els pobles de Lleida al llarg d’aquests anys. També em vaig fer un tip, i encara em faig, de menjar cargols a l’estil de Lleida, però, per descomptat, no he superat els cent i més de cent que es prenien els meus cunyats. Ara, els nebots continuen la tradició.

Magda Ábalos


El casament  

  Eren las set del matí i tota la casa estava ja en dansa. Es casava la pubilla de Can Pelegrí, la casa pairal més rica de tota la comarca. La noia tenia vint anys i era molt maca, alta, esvelta, rossa i amb ulls blaus. Els pares, l´havien criat, com a filla única que era, amb tots els capritxos. Va créixer molt malcriada i s’havia convertit en una noia dèspota i creguda.
La casa es va anar omplint de gent per preparar la festa: jardiners, músics i també cuiners, modistes, perruquers, etc. Els pares van fer una gran despesa, tot era poc per a la nena. Al final de tant tràfec, va arribar l’hora. Havien muntat un altar al mig dels arbres, i els convidats que anaven arribant, tots molt mudats per a la celebració, anaven seient al lloc que el mestre de cerimònies els assignava.
Ja tothom estava assegut, esperant l´arribada de el nuvi. La noia, tota engalanada, estava al saló esperant. El nuvi era un xicot molt ben plantat, fill d´una família que havien fet molts diners i s’havien comprat feia poc,una mansió a prop. I espera i esperarás, el xicot, no apareixia. La nena plorava desesperada, els pares anaven d’un cantó a l’altre de l’estança sense saber què fer. El telefon no donava senyals de vida.
Al cap d´una bona estona, va aparèixer el padrí, amic del nuvi, amb el ram, i els digué: ¨El nuvi ha desaparegut. S´ha fugat amb una artista de cine i no vol saber res del casament.¨ La núvia es va desmaiar, a la mare li va agafar un cobriment, i els convidats van anar desfilant, decebuts.
   I així es va acabar el gran casament.

Roser Casaramona


Safareig

  La Concepció remenava la caixa de les labors per comprovar si calia comprar alguna troca de llana  i tenir una bona excusa per anar a la merceria, i assabentar-se d’algun nou comentari sobre la notícia que corria pel poble.
S’emportaria el jersei que li feia a la neta petita i, com que la Mercè, la propietària, entenia molt de punt, ajudava dirigint les labors a canvi de la compra dels fils o llanes, i això li donava un bon motiu per seure una estona a les cadires disposades a la botiga i faria temps per si venia algú amb ganes de parlar del tema  que li interessava.
En arribar a la botiga va quedar sorpresa per la quantitat de dones que inusualment omplien l’espai i, mentre unes estaven apilonades al taulell, altres apartades ocupaven les cadires del racó, immerses en una discreta conversa a la qual es va afegir.
—Ho saps, oi, Concepció ?
—Sí. Pobra Carmeta, i tan jove....
—Ves, per què s’hi posava!
—No ho sé, Teresa, no ho sé... Amb quinze anys...
—La família està satisfeta perquè el pare va anar a parlar amb l’amo de la fàbrica, el senyor Casas, i aquest farà que el porter es casi amb ella immediatament.
—Però un home de quaranta anys, vidu amb tres fills i, a més, coix, no és un gran futur per a la Carmeta...
—Però alguna cosa d’ell li devia agradar quan ha arribat a aquest estat.
—No ho sé, Pepita, no ho sé...
—El que m’estranya és com s’ho fa aquest home, perquè a la seva dona, que en pau descansi, també la va deixar embarassada i es van haver de casar. Si mai surt d’aquella porteria de la fàbrica; ni se’ls havia vist junts, ni amb l’Elvireta, pobra, ni amb la Carmeta. Les dues dones mes guapes de la fàbrica.
—Per a aquestes coses no fan falta gires estones, Teresa. Diuen que la Carmeta sempre el saludava amb molta simpatia, quan sortia i entrava a la feina.
—Ves, una flor no fa maig....
—Escolteu: La Pilar, la cosina de la Carmeta, diu que el senyor Casas li va dir al Pepitu que no es preocupés per el futur de la seva filla ni de la criatura, que el Gregori, el porter, és un home complidor i no li faltarà de res, que ell mateix els farà entrega d’una gratificació per les primeres despeses que puguin tenir amb aquest fill. Però, això, que quedi entre nosaltres...
—Sí, l’amo li té molta consideració a en Gregori. Ja sabeu que el van ferir a la guerra i el van deixar inútil de la cama i, com que era dels Nacionals, sempre diu el senyor Casas que és un dels salvadors del país.
—Sí, però és sorprenent que els tres fills que té en Gregori no s’assemblen gens als pares, tan rossos i amb ulls blaus; i la família de l’Elvireta són tots molt morenos, i en Gregori, igual.
—És veritat, Maria, semblen de raça més fina, més senyorial i segur que el que tindrà la Carmeta serà igual, perquè els gens quan són potents...
—Àngela Maria!  No diguis aquestes coses, que després tot se sap en aquest poble.
—Mercè, mira’t aquesta màniga, que sembla que tiba una mica....

Dolors Álvarez


Sortir de casa

  En aquest confinament més relaxat, ella s’ha imposat sortir de casa cada dia. Els matins li agraden més per caminar perquè troba l’ambient més fresc i estimulant. Procura respectar la franja horària que li correspon, però no descarta no fer-ne cas al cent per cent si comença a fer calor de debò.
Avui ha decidit anar a caminar cap al riu. Fa  gairebé un any que no hi va. Quan era una nena hi havia anat amb els seus pares alguna tarda de diumenge, però a penes ho recorda. Durant la joventut i la maduresa no li va passar mai pel cap anar a passejar per aquella “mica de riu” -així el va batejar la seva filla quan tenia quatre anys, després d’haver vist l’Ebre unes quantes vegades-. Arran de la jubilació va començar a interessar-se pel riu de la seva ciutat coincidint amb les millores que hi estaven fent els municipis pels quals passa. Així va poder comprovar que aquella “mica de riu” s’estava convertint en un indret molt agradable: paisatge, vegetació, ocells…
S’hi adreça per Sant Joan Despí, i, al final de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, troba una dona jove que fa el mateix camí. Segur que no té feina, o potser teletreballa i ara es permet una pausa. Ja fa uns anys que està separada, sense fills. Se la veu contenta i amable. Li pregunta si va bé per arribar fins al riu. La dona li dona tota mena de consells i acaben tutejant-se. Resulta que són del mateix barri, gairebé veïnes.
Caminant al costat del riu, dos ciclistes li pregunten com està el camí, si hi ha gaire fang. Semblen pare i fill; ella pensa que el fill estudia a la universitat i ja ha acabat el curs telemàticament. El pare està en una edat difícil: segur que l’empresa ha presentat un erto i ell espera, no sense por, que tot vagi bé i no acabi perdent la feina. Mentrestant, gaudeix de la companyia del fill, tots dos units pel ciclisme.
Segueix el seu camí per la vora del riu fent fotos i gaudint de la bellesa del paisatge: cabal abundant, aigua tèrbola, flors silvestres de tots colors, cel blau lluminós, les muntanyes al fons…
Troba un home de mitjana edat envoltat de gallines que remou la terra a la sortida de l’hort que està conreant. Li pregunta pel camí de tornada i ell l’hi indica. Les gallines, precioses, daurades, blanques i negres, picotegen la terra remoguda buscant cucs. L’home li diu que la majoria són molt joves i encara fan uns ous molt petits, però tenen un gran futur de ponedores.
Continua vorejant el riu fins al pont de l’autopista. Gira a la dreta, però al cap d’una estona dubta i entra en un dels horts per parlar amb l’home vell que hi està treballant, i que molt amablement li indica que ha de retrocedir, que no va bé. Al seu costat hi ha una cabra, que ella creu que li proporciona llet. Però resulta que no, que la cabra no li dona res. “Només companyia”, li diu l’home rient.
Ara sí que sembla que ha trobat el bon camí, ja es veu la depuradora. Un últim dubte l’hi soluciona una parella ja gran que van caminant en la seva mateixa direcció. “Sí, sí, cap a Sant Feliu per la dreta, ja va bé.” Doncs, cap a la dreta, i ben contenta, secretament satisfeta perquè li sembla que està més en forma que aquesta parella amable de la seva mateixa edat. Al cap de mitja horeta ja serà a casa. Quina meravella de passeig!

Montserrat Vallès

1 comentari:

  1. Uns contes molt variats i molt bonics, alguns fan recordar moments viscuts, altres ens donen punts de vista, d'imaginació i/o possibles vivències. Un curs ben aprofitat. Bon estiu a tothom.

    ResponElimina

Els comentaris apareixeran després de la revisió