A l'espera...

El coneixia. Ens creuàvem cada matí pel carrer, molt d’hora, quan jo anava a la feina. Suposava que ell feia el mateix que jo: anar a treballar. Caminava amb pas enèrgic però sense signes d’estrès. El seu aspecte sempre era polit. Senzill però polit. Era un home d’estatura mitjana i pell morena que aparentava tenir uns cinquanta anys. Quan el veia em preguntava quin tipus de feina devia fer.

Sempre em passa amb la gent que trobo cada dia al carrer a les mateixes hores: acaben per formar part de la meva vida quotidiana i començo a fer conjectures quan els veig, sobre quin tipus de vida fa?, on deu viure?, deu tenir parella? Això últim m’ho pregunto molt quan es tracta de dones atractives. És una manera de distreure la ment i fer el camí més amè. A vegades, quan fa temps que me’ls trobo, m’atreveixo i els saludo. Alguns es queden sorpresos en un principi però després ja ens saludem cada dia. Penso que tenim molta por a trencar les barreres que hi ha enmig de nosaltres, però si ens paréssim a pensar ens adonaríem que tots formem part del mateix. ¿No trepitgem el mateix terra i respirem el mateix aire?  Quan passen pel teu costat el seu alè de vida es barreja amb el teu i això mai ho pensem.

La meva vida és rutinària. Arribo al bar, obro la persiana, arreglo el local i espero tenir la sort que vinguin molts clients. El dia que vaig conèixer en Rassid de més a prop estava sol a la feina. En Miquel, el meu ajudant, no vindria aquell matí i vaig decidir-me a portar les deixalles del dia anterior als contenidors. Vaig quedar-me impressionat quan el vaig veure remenant les escombraries. Ara ja sabia quin tipus de feina feia. El personatge de la meva vida quotidiana sobrevivia de les restes que els altres llençàvem. El vaig saludar i em va mirar una mica incòmode tornant-me la salutació.             

-Hola!, Bon dia.

-Buenos días.

Hi vaig tornar l’endemàt, més recuperat de la sorpresa, amb l’excusa de tornar a llençar les escombraries i el vaig convidar a prendre un cafè. Des d’aquell moment en Rassid passa cada dia a saludar-me. Avui venia amb un nou company que va trobar fent la mateixa feina que ell. Ara van junts fent la ruta dels contenidors i es reparteixen els guanys del dia quan van a vendre la ferralla.

Vénen rient, arrossegant un carret i uns estris, com si la vida i el negoci els anés molt bé. En Rassid espera com molts. Espera que els seus fills puguin seguir estudiant en el nostre país perquè tinguin un futur millor que ells i deixa passar el temps amb la esperança de tornar a trobar feina.

Em diu “amigo Jordi” i em fa sentir molt bé.

 Dolors Álvarez

“Narració amb un protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d'octubre.