El senyor Manel de la fruiteria del meu carrer és una mica malcarat. Un dia vaig tenir una enganxada amb ell i ja no he tornat mai més a la seva botiga.
Va ser aquell día que vaig entrar a comprar tot el que necesitava: fruita, patates, i unes quantes coses més.
A l’ arribar a casa vaig veure que no havia comprat mongeta tendra per fer el dinar i vaig demanar a la meva filla que hi anés un moment i li’n demanés al senyor Manel mig quiilo perquè la mare se n’havia oblidat.
La nena va tornar molt aviat plorant desconsolada.
-Què ha passat, filla?
-El senyor Manel m’ha dit, de molt males maneres, que no calia que tingués tanta pressa, per estar-me després tot el día pel carrer!
-Em vaig treure el davantal i me’n vaig anar cap allà. Li vaig cantar les quaranta i no hi he tornat mai més.
Però cada dia hi passo pel davant i em fa una mica de llàstima. Sempre està assegut a una cadira a la porta tot sol. És un home gran i no té gaires clients. Diuen que no té família.
L’últim día que vaig passar pel seu davant hi havia un altre home assegut al seu costat i, sense voler, vaig veure que li ensenyava una capseta oberta amb un anell preciós, i li deia:
-Què, t’agrada, Antonio? És per a la meva xicota.
-Oh, i tant! -li va contestar l’ altre- Que penses demanar-li que es casi amb tu?
I tots dos es van posar a riure. El Manel semblava una altra persona. Se’l veia feliç. Potser ara, amb una nova il·lusió se li arreglarà el caràcter.
Rosa Orenga
“Narració amb un protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió