La darrera vegada

Recordo com si fos ara la primera vegada que el vaig veure –sempre tendim a idealitzar la primera vegada, encara que sigui un fet poc rellevant en la nostra vida-. Era una tarda plujosa i bufava un vent fred. Em vaig refugiar en una llibreria. Anava cap a la secció de novetats quan el vaig veure. S’acostava, com jo, als vint-i-cinc, estatura mitjana, cabell negre, barba curta i ulleres. Vestia estil casual: pantalons texans, camisa blau clar i parca. Resultava francament interessant. A l’apropar-me vaig sentir com preguntava a l’encarregada pel llibre Desayuno con partículas, un assaig sobre física quàntica de Sonia Fernández-Vidal. Tot seguit i precipitadament  demano Los enamoramientos de Javier Marías. Notant la seva mirada somrient, em ruboritzo. Al sortir de la llibreria continuava plovent. Asseguda a una cafeteria em vaig posar a llegir. No aconseguia concentrar-me.

Va ser aproximadament un mes més tard, en un concert de Mike Oldfield a Barcelona, quan el vaig tornar a veure. Estava assegut tres seients davant meu. Al finalitzar el concert vaig simular un encontre fortuït i ell em va reconèixer, anava amb un amic.

-T’ha agradat? –em va preguntar.

-Sí, molt. És un gran compositor i instrumentalista musical.

Vam parlar de l’èxit del seu primer disc Tubular Bells i també de Voyager. Alguns dels temes tradicionals ens recordaven Luar na Lubre, el grup gallec de música celta.

L’exposició Goya. Llums i ombres, a Caixafòrum, va fer que ens retrobéssim. Estava aturat davant del quadre La gallina cega, que representa el sdivertiments dels joves aristòcrates del segle XVIII, amb els suggeridors efectes de l’amagatall, la sorpresa i les subtils relacions amoroses implícites en aquests jocs. Es va mantenir immòbil, observant, fins que em va veure. Vam continuar junts  el recorregut per l’exposició: Retrats, Capritxos, Desastres de la guerra, Tauromàquia i Somnis. Parlava amb seguretat i això m’agradava. En algun moment vaig sentir el contacte de la seva mà amb la meva.

Un matí estiuenc estava llegint estirada sobre una tovallola a la platja, quan el vaig veure passejar arran del mar. No anava sol. una noia amb un cos ben modelat li parlava alegrement. Van passar, agafats de la mà, a prop meu, però no em va veure. Se’ls veia feliços.

Va ser a l’aeroport la darrera vegada que el vaig veure. Jo tornava de Praga. Ells anaven a Roma. Immòbil, observava com la besava. Em recordava de la pel·lícula Vacaciones en Roma, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck passejant en Vespa per la ciutat. Ell li compraria un gelat a la Piazza Navona i la portaria a ballar a una terrassa al costat del Tíber. S’abraçarien i viurien una nit d’amor en un apartament de Via Margutta. Vaig sentir enveja.

No sé que se’n deu haver fet, d’ell, però, de vegades, potser el trobo a faltar, com tot el que desapareix.

M. Teresa Naval  Quintillá

“Narració amb un protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d'octubre.