Majestuós, espectacular, pedrenc i calcari s’erigeix entre un cel blau i nítid el Pedraforca. La claror de l’albada li dóna uns tons rosacis i un aspecte marbrenc, mentre la Roca Roja, el Teuler, el Pollegó i el Calderer s’ablaneixen en notar la tèbia calidesa. Domina la vall que s’estén als seus peus banyada pel Gressolet.
Enmig d’aquests paratges idíl·lics, una colla d’excursionistes animosos ens disposem a mesurar les nostres forces amb tota la il·lusió del món.
Caminem en petits grups, però quan el camí es fa abrupte, sinuós i estret, només dóna l’amplada per a dues persones. Una parelleta queda davant meu i els sento parlar animadament. En Carles, amic meu de tota la vida, és un amant de la natura i el crec capaç d’emocionar-se davant d’una meravellosa posta de sol. És un home intel.ligent, de paraula fàcil, pausada i precisa. És molt irònic però no mordaç. Les seves apreciacions i opinions sobre el gènere humà, sempre masclistes, les exposa en to d´humor. Malgrat que deixa les dones “verdes” no t’hi pots enfadar, ja que és el rol que interpreta, potser lluny de la seva sensibilitat. La noia és la Lídia, nova a la colla.
-No tenim cap obligació d´arribar al final; quan estiguis cansada m´ho dius -sento que insinua en Carles.
-He fet tres anys seguits la caminada popular que organitzen a Gòsol i segons m’han dit aquesta no és tan forta -respon la Lídia sense cap mena d’orgull.
Sense massa esforç, arribem al primer control. La seva conversa continua:
-Què vols prendre? -pregunta, amatent, en Carles.
Després d´una rialla fresca, la Lídia respon:
-T’has fixat que només hi ha aigua?
-Doncs bé, t’ho dec per quan siguem a casa. On vius? –pregunta en Carles mentre destapa l´ampolla que li ofereix.
-A Barcelona -respon la Lídia. I immediatament precisa:
-Vaig néixer i visc al Guinardó.
-El Guinardó és força gran -replica en Carles no massa conforme amb la resposta. I va anar donant i demanant senyals, com un joc.
-A prop de la Ronda? -va preguntar.
-Potser passada la Rambla Volart? Pujant cap a la dreta ...
-A tocar la Rambla de la Muntanya?
-Més avall del mas Guinardó. Això segur, no?
-Ets veïna i clienta assídua de Rocaguinarda?
I així anava demostrant que per aquells indrets, per aquell particular barri de carrers costeruts, hi havia donat més d’un tomb. Anaven jugant i s‘anaven situant i gairebé segur que més d´una vegada havien fet algun trajecte amb el mateix autobús; probablement en hores punta els seus cossos havien estat frec a frec en un vagó de metro.
Però va ser en la simplicitat d’una trobada casual quan van saber que només dos edificis i set anys de diferència els separaven.
Els set anys de diferència no van ser cap obstacle per continuar mantenint aquella amistat, sòlida i ferma, com el caràcter dels bons muntanyencs.
Emilia Brias
“Narració amb un protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió