Al tornar de vacances vaig tenir la sorpresa que el jardí de casa meva s’havia convertit en un anar i venir de gats, que a la nit es reunien per descansar en família.El meu gos havia d’estar tancat dins de casa per frenar el seu continu neguit amb les consegüents bordades. La causant del rebombori era la Teresina, la meva veïna.
És una dona de mitjana edat, soltera, amable, a qui agrada cantar i tocar la guitarra, fins i tot a hores poc adients. Té la casa dels seus pares que ja no hi són i s’hi deixa caure a temporades. Potser a causa de la soledat de viure sense companyia en una casa gran, li agrada que se li apropin gats sense amo que ella acaricia i als quals dóna menjar. Però el cercle familiar dels gats augmenta molt de pressa, i ella, sense adoanar-se’n, ha ajudat a formar una comunitat, que deixa a la bona de Déu quan se’n va a Barcelona, on té la residència habitual.
El meu problema també el tenen altres veïns i tots vam decidir parlar amb la Teresina, que va respondre aixi:
-Jo no en tinc cap culpa, d’això. Els gats no són meus.
-Doncs, què s’ha de fer, Teresina?
-Ah!, feu el que vulgueu. La culpa la teniu vosaltres per donar-los menjar.
-Teresina, no t´enfadis, però la que els dóna menjar ets tu quan véns per aquí.
-No és veritat!, jo només en dono al negre que vaig acollir fa temps!
No en vam treure l´aigua clara, i l’endemà la Teresina va obrir el barri i se’n va anar cap a Barcelona tranquil·lament.
El problema ha minvat, els veïns tenim molt clar que no podem donar menjar als pobres gats que no tenen cap culpa de la seva situaciò. Per altra banda, les organitzacions públiques ens diuen que de moment no tenen pressupost per solucionar la situació.
De la Teresina no en sabem res i té la casa ben tancada.
Montserrat Ballester
“Narració amb protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió