La feina ben feta

Sergi, 12 anys

Ell estava passant l´aspiradora quan va sonar el telèfon. Va agafar-lo: 

 —Mani´m!

Potser era algú del taller. Li havien dit que hi havia poca feina i que ell, l´últim a entrar-hi, seria el primer de sortir-ne. Hi havia passat uns anys molt bons fent una feina que li agradava; els cotxes havien estat, des de petit, la seva afició, la seva dèria.

Quan al taller arribava un d´aquells cotxes que li tenien el cor robat -un Alfa Romeo, un Mercedes, un Maserati-, abans de res, passava la mà per la lluent carrosseria i l’acaronava. i no notava la fredor de la planxa sinó la suavitat de caixmir. No era la seva feina, però si obria les portes, com que es quedava  embadalit amb la suavitat de la tapisseria, instintivament passava “l´aspiradora”  perquè no hi quedés ni una màcula

Amb l´auricular a l´orella i els pensaments lluny, va sentir la veu de la Fina, que, una  mica desmenjada, li va dir:

—No m´esperis, aniré a sopar amb els companys de la notaria.

Com un autòmat, va penjar el telèfon. Va  asseure’s al sofà. Ara, el més normal fóra  una bona becaina. Però no, es va posar a cavil·lar i cavil·lar, i cada vegada es posava més nerviós. Com és que a les notaries tenen feina per a tanta gent?  Què s´hi anava a fer en una notaria? Casaments i divorcis, empreses, testaments, el testament vital... per què hi pensava ara?                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

Es va alçar i va guardar l´aspiradora. Va posar menjar i aigua al canari i va deixar la cuina endreçada. Aquella situació el desmuntava, però tenia clar que la Fina no n’havia de ser una víctima. No era ruc –pensava-, era treballador, hàbil, coratjós, i se’n sortiria.                                                                                                                                                

Va tornar a sonar el telèfon. D’una revolada l´agafa, no pregunta res i, continuant la conversa, diu:  

—Fina, vols que et vingui a buscar?

A l´altre costat del fil una veu crida: 

—Ricard? Demà, sens falta, vine al taller: l´amo del Maserati vol que només tu toquis el seu cotxe. Ja saps com són, aquests homes carregats de manies i de diners. Et faré un contracte nou.

El cel, ple d´estrelles, va brillar esplendorós.

                                                                                                                         Emília Brias 

“Escriure una història a partir d’una frase (com Raymond Carver)”, proposta de treball de gener.