La nena que portem dins

“Cavallitos” de Festa major 

Cada any per la Festa Major, per Sant Llorenç, el 10 d’agost, al centre de la ciutat es muntava la fira. Hi havia parades de tir (m’agradava molt fer punteria amb l’escopeta de balins i guanyar el premi), de venta de coco, de núvol de sucre, d’ametlles garapinyades (quins gustos i olors que esperàvem trobar any rere any!), de pesca d’aneguets, els carrusels de cadiretes,  cavallets, autos de xocs, etc.

Era una de les poques diversions que teníem en aquell temps. Als parcs no hi havia gronxadors ni tobogans; recordo que quan els varen posar hi van plantar un cartell que deia: “Fins a 12 anys”. I era els que jo tenia, quina ràbia!. Pensava: “Ara que posen jocs, jo no hi podré pujar!”

Els autos de xocs venien en els vagons de tren, i quan arribaven de seguit anàvem a veure com descarregaven i muntaven l’atracció. Eren uns dies de nervis, esperant que ja funcionessin.

El meu pare, metge, en aquests dies passava nervis però per una altra raó: no hi havia any que no hi hagués algun ferit, ja fos per traumatisme o per electrocució. Ell anava a avisar els firaires, que, al pujar dalt dels vagons de tren per descarregar, podien electrocutar-se a causa de la forta càrrega elèctrica que portaven les catenàries. Tot i així algun any va haver d’assistir i veure’n morir algun. 

Com la visita als ferits sempre les feia gratuïtament, ens regalaven tiquets per pujar gratis als autos de xocs. Nosaltres, els fills,  estàvem molt contents.

Imma Cauhé

CLASSE DE LABOR 

Recordo el dia que ens van fer aquesta foto a l’escola, abans de les vacances de Setmana Santa. Jo tenia onze anys i estava molt emocionada amb aquella jaqueta de color rosa que tant m’agradava, i amb les trenes que em feia la mama, sempre a corre-cuita perquè havia d’anar a treballar. Al darrere hi tenia un decorat on es veia Montserrat, així encara era més bonic! Em van venir ganes de riure mirant la mestra, la senyoreta Maria, allà, tan seriosa, vigilant que tot anés bé. 

Aquell dia estava ben desperta, no com les tardes que ens tocava fer “labor”, és a dir, cosir o brodar, que ens feia cantar cançons dedicades a la Mare de Déu, com l’Ave Maria, mentre ella s’adormia. Al cap d’una estona, quan ella estava ben soca, començàvem a cantar la cançó que a ella la molestava tant: “A París hi ha una vella que ja passa dels cent anys. Que la rum rum la vella…” Tot seguit es despertava i amb un cop de regle sobre la taula, callàvem totes de cop i tornàvem a l’Ave Maria.

També rcordo que per aquella època, quan sortíem al pati per esmorzar, tiràvem pedretes als nois, que estaven separats de nosaltres i tenien la classe al pis de sota. Totes teníem el nostre preferit: naturalment, el més guapo de la classe ens agradava a totes.

Rosa Orenga

EL MEU JARDI 

Recordo que era molt petita, tenia cinc anys. Era al jardí de casa meva; el recordo molt gran, ple de flors i amb un gran llimoner que donava moltes llimones. La foto me la va fer el meu pare, que era un gran fotògraf. Era a la primavera i per arreu se sentia l’olor dels rosers florits i les flors del llimoner, tot eren colors de l’estació: roses, margarides, pensaments, que deixaven sentir el seu perfum. Per la finestra de la cuina se sentia l'olor del rostit que s’hi estava fent. 

 Davant de casa, hi passava un tren de carbó, amb vagons de viatgers, passava xiulant i amb molt de fum. 

Jo portava un vestit que m’havia fet la meva mare, com tots els que ens feia a mi i a la meva germana, plens de plecs, volants i trenzilles. Em sentia una nena molt feliç i estimada.

Aquests son els records que m’han vingut d’aquell dia de primavera de fa molts anys.

Roser Casaramona

AMISTAT 

La meva infantesa va ser una mica moguda per la feina del meu pare, que havia de viatjar. Jo soc la gran de dues germanes i, com que la mare no treballava, tota la família anàvem amb ell. Quan érem a casa, a Sant Joan, la meva germana petita i jo jugàvem amb les criatures del veïnat, situat als afores i format per cases agrupades. Jugàvem amb fireta d’alumini que ens havien portat els Reis. Els safareigs, quan eren buits, eren les nostres botigues, i les mercaderies que veníem eren herbes del camp i, de tant en tant, també queia algun tomàquet o fruita dels horts.

Recordo que no tenia amics de l’escola perquè, pels viatges amb el meu pare, havia de canviar sovint d’escola; però els meus amics eren aquests veïns tan estimats; ens ho passàvem molt bé i tots érem iguals, tant els nens com les nenes. En aquesta foto, recordo que jo estava enfadada, però no amb els meus amics, sinó que no em venia de gust que em fessin la foto.

Quan ens vam anar fent grans, la cosa va canviar; cadascú va tirar pel seu camí, però l’amistat encara continua

Carme Vallverdú

REINES 

Recordo les  tardes d’estiu al mas, sempre juntes,  per ordre d’aparició. La meva germana, la meva cosina i, al mig, jo. Ser la del mig tenia  avantatges: em protegien, em renyaven, peró quasi mai em demanaven explicacions els adults.

Jugàvem a fer dinars amb flors i pedretes, Si havia plogut ens escapàvem a la riera i muntàvem el taller de ceràmica amb el fang més casolà que he conegut, fèiem gerretes i platets, i amb les canyes fèiem  xiulets per espantar els animalons de bosc

 Davant del rafal on l’àvia i les  nostres mares  xerraven fent  ganxet imaginàvem grans aventures. I rèiem, rèiem molt. Ens barallàvem i no trigàvem ni cinc minuts a fer les paus, i seguíem jugant. 

Recordo les tardes teixint lligams que han durat fins avui Ens trobem  de tant en tant,  peró cada dia ens donem el bon dia i la bona nit, i fem reviure aquest fil que ens ha unit al llarg del temps.

Ens sentíem importants, reines del petit univers que ens envoltava, protagonistes que donàvem  llum i veu a les tardes d’estiu que desgranàvem  pacientment  en un món de dones,  que ens estimava, aplaudia i escoltava. 

 Durant la resta de l’any enyoràvem les tardes que van esdevenir trobada de confidències,  de plors i de rialles d’adolescents, de dubtes i de consells agosarats… I aquells lligams  s’han convertit en suport indispensable de la nostra vida adulta.

I les tres hem intentat conservar interiorment  les nenes que vam ser. I juntes les hem fet  créixer.

Mercè Escolà

FESTA MAJOR 

Havia arribat la Festa Major al mes d’agost i, com sempre, ens havíem posat tota la família la roba de mudar. Eren aquells vestits que guardàvem per als diumenges i les celebracions importants,  que ens feien sortir de la rutina de la roba diària. A mi m’agradava molt veure tota la família arreglada i trobava que se’ns veia molt elegants. El pare, que sempre portava la roba blava de feina, em semblava mes jove vestit així, i la mare, sempre amb la bata i davantal, amb aquells vestits la veia mes guapa. Em feia molta il·lusió sempre que anàvem a comprar els retalls de roba per portar a la modista, perquè allò ja formava part de la perspectiva dels bons moments que passaríem amb aquella nova vestimenta.

Llavors es gaudia molt de les celebracions que es feien al poble i la Festa Major era molt important perquè la majoria de la gent no anava de vacances. Recordo  les paradetes de llaminadures i joguines que omplien els carrers del centre i les atraccions de fira instal·lades a la plaça de l’estació. Tenia un sensació satisfactòria passejant amb tota la família i seient a prendre un refresc a les taules que La Unió Coral, El Coro, que dèiem,  tenia davant i dins de la pista de ball, on al vespre feien les típiques atraccions.

Les fotografies que sempre ens feien en aquestes ocasions són un testimoni de la nostra infantessa i evolució. En aquesta devia cinc anys i estic custodiada pel meu germà gran i una cosina.

Dolors Álvarez

PA I RAÏM

Molts records de la infància queden emboirats i, en part, esborrats  per la ment que tria i barreja les percepcions viscudes. Les fotos ens ajuden a reviure’ls, encara que de forma parcial.  

Recordo les sensacions d’aquesta foto, de la nena que es menjava un gotim de raïm. Em sentia feliç però una mica empipada perquè el meu oncle volia que la fotografia quedés molt bé i “Ara posa’t aquí, o posa’t més enllà, o aixeca més el raïm o mira’m a mi”. Uf! Que pesat. Però tenia la impressió de ser molt estimada.

Sentia una barreja d’olors del jardí, que em semblava molt gran, i tenia una mica de por ,ja que no em deixaven anar gaire lluny i no sabia per què. M’imaginava que potser més enllà hi havia bruixes. Després vaig saber que hi havia una carretera que ja hi passava algun cotxe… “Quan acabi la foto”, pensava, “aniràs a jugar amb carbassons”. Jo els vestia de monges i els  feia cantar la conga; tothom reia i jo estava molt contenta de ser el centre d’atenció. 

Records de l’oncle, tot ple de bondat, i de la tia que sempre estava com amoïnada. A mi no m’agradava la gent que no jugava ni reia. Encara ara no m’agrada.

Maria Àngels Colom

UN BRINDIS PELS NUVIS 

Tinc un record feliç d’aquell dia que vaig ser part protagonista d’una boda. Als meus 5 anys era la nena que portava les aliances. Em va fer el vestit la mateixa modista, igual que el de la núvia en petit; vaig acompanyar a fer l’ofrena al altar de la Misericòrdia; vaig estar al reportatge fotogràfic i em van asseure en un lloc d’honor a la vora de la taula presidencial on es veu que faig el brindis per la felicitat de la parella i a la salut de tots els presents.  

Recordo un dia esplendorós de primavera en què el jardí del restaurant estava tot florit. Es casava la meva padrina, que em va fer els reis i la mona fins a l’any que jo mateixa em vaig casar. Cada pasqua anava a buscar la mona, una mona enorme que jo gairebé no podia portar de tant com pesava, amb una gran figura de crocant. Sempre m’ha estimat molt i conservo bons records d’infantesa veient la cavalcada dels reis i recollint caramels que màgicament m’apareixien a dins les butxaques i a la caputxa del meu abric. La il·lusió al tornar a casa seva on ses majestats, amb una escala molt llarga dels bombers que portaven a l’última carrossa, havien deixat al balcó, molt ben embolicada, just la joguina que havia demanat a la meva carta. Sempre hi era, no em va fallar mai; fins i tot de més gran, sense tanta màgia, podia confiar que el meu regal seria al balcó.

Maria Carme Valios Ferré

A DALT DEL GALLINER

Em van fer aquesta foto un matí de diumenge d’hivern. Jo tenia cinc anys i era a Martorell, al terrat de casa d’uns oncles de la meva mare. Tinc molts records d’aquell dia. Per anar a veure’ls havíem agafat el tren a Sant Feliu, i el viatge, per a mi, va ser una experiència excitant. Recordo que em va impressionar el soroll tan fort de la locomotora; l’olor del fum espès que es ficava pertot arreu; els seients de tercera (aleshores hi havia vagons de primera, segona i tercera classe) fets de tires de fusta, com els bancs dels carrers; el cap d’estació, que, des de l’andana i uniformat, aixecava una bandera i feia sonar el xiulet per donar la sortida al tren després d’assegurar-se que tothom havia pujat o baixat. Tot era nou per a mi.

Enfilada al galliner que els oncles tenien al terrat, veia el carrer i les cases del veïnat i em feia una mica de vertigen, una barreja de por i excitació per estar tan enlaire. Les gallines escatainaven esverades i jo sentia a la cara la sensació agradable de l’aire fresc d’hivern i el sol brillant. Estava contenta de ser el centre d’atenció dels pares i dels oncles, i que em fessin una foto amb el meu abric vermell que m’havia fet la mare. Ells no havien tingut fills, però eren molt criaturers i a mi m’estimaven molt. M’agradava molt anar a l’escola, però un diumenge com aquell, a casa dels oncles, era una festa. 

Montserrat Vallès